Search

Copyright of Versants: Revista Suiza de Literaturas Románicas is the property of University Library of Bern and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Copyright of Versants: Revista Suiza de Literaturas Románicas is the property of University Library of Bern and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Copyright of Mediterranea - Ricerche Storiche is the property of Mediterranea-Ricerche Storiche and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

El present article analitza la relació epistolar entre el doctor Joan Solé i Pla i Josep Subirà Puig, dos familiars que des de Barcelona i Madrid es van comprometre amb l’ajut material i la promoció dels voluntaris espanyols i catalans a les files de la Legió Estrangera francesa durant la Primera Guerra Mundial. A través de la seva correspondència busquem analitzar les projeccions nacionals en disputa dels discursos sobre els voluntaris i comprovar una qüestió escassament treballada: la important cobertura i organització de la propaganda sobre els voluntaris impel·lida per Josep Subirà, qui, malgrat tot, va mantenir amb Solé i Pla una relació estreta marcada per la cordialitat familiar i l’entusiasme per les mútues activitats aliadòfiles.

Copyright of Haidé: Estudis Maragallians is the property of Biblioteca de Catalunya and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

Ressenya: Oriol Teixell Puig. 2019. La direcció literària d’Edicions Proa a l’exili. Epistolari de Joan Puig i Ferreter. Pròleg de Montserrat Corretger. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Textos i Estudis de Cultura Catalana, 230. 310 p.

S’edita una carta d’Estanislau Aguiló dirigida a Jaume Massó i Torrents, datada de 29 de setembre de 1914. Aquest document forma part de l’Arxiu Massó i Torrents de la Biblioteca de Catalunya, i conté informació codicològica sobre tres fulls solts de cançoners catalans medievals, cada un amb una de les següents composicions, algunes fragmentàries: 1) De mala reyl partec erguyl; 2) Se és greu causa per proar; i 3) Rey d’Aragó, ab tota ma desferra. A més, Estanislau Aguiló transcriu el text de les dues primeres peces, i remet a una edició de la tercera obra, publicada per Mateu Obrador i Benassar en 1905.

L’epistolari de Víctor Balaguer és un enorme document a partirdel qual s’accedeix a dades desconegudes del segle xix (polítiques i literàries)a causa de l’anonimat de molts dels seus corresponsals. L’ús adequatde la base de dades de les cartes esdevé una eina historiogràfica fonamentalper detectar estats d’opinió o informacions rellevants que altrament quedarienamagades.

Aquest article reconstrueix el grau d’intervenció de Joan Maragall en l’edició de Romàntics d’ara (1906), d’Enric de Fuentes, i de Contes d’un filòsof (1908), de Diego Ruiz, a la Biblioteca Joventut, a partir de les cartes que el poeta va intercanviar amb tots dos corresponsals. Aquestes ens mostren la cara i la creu del mestratge de Maragall (la tutorització i la complicitat, en el cas de Fuentes, i la impermeabilitat als consells, en el de Ruiz) i posen sobre la taula més exemples de la incapacitat de professionalització dels escriptors modernistes. This paper rebuilds the degree of participation of Joan Maragall in the edition of Romàntics d’ara (1906), by Enric de Fuentes, and of Contes d’un filòsof (1908), by Diego Ruiz, in the Biblioteca Joventut, from the letters that the poet exchanged with these two correspondents. They show us the heads and tails of the Maragall’s mastery (the tutelage and complicity, in the case of Fuentes, and the impermeability to the advice, in the case of Ruiz) and bring up more exemples of the inability of professionalism of the modernist writers.

La intenció d'aquest article és analitzar la correspondència que Joan Maragall i Víctor Català van mantenir entre el 1902 i el 1911: per quin motiu s'inicia aquest epistolari, quin és el tema principal de les cartes, el mestratge de Maragall, com a crític i poeta, en l'escriptora; el posicionament estètic totralment diferent d'aquests escriptors davant l'obra literària. This article wants to analyze the letters between Joan Maragall and Víctor Català during ten years, 1902-1911: what is the reason of these letters, what is the main issue of the letters, the mastery of Maragall, as a critic and poet, in the writer; how these writers see the literary work in a different way.

Introduction to the proceedings of the study day, Isernia, 9 maggio 2008.

Copyright of Journal of Language & Law / Revista de Llengua i Dret is the property of Revista de Llengua i Dret and its content may not be copied or emailed to multiple sites or posted to a listserv without the copyright holder's express written permission. However, users may print, download, or email articles for individual use. This abstract may be abridged. No warranty is given about the accuracy of the copy. Users should refer to the original published version of the material for the full abstract. (Copyright applies to all Abstracts.)

A la biblioteca personal de Joan Maragall es conserva un petit volum d'una edició de butxaca de la Divina Commedia il·lustrat amb mitja dotzena de croquis en carbonet i sanguina. Aquest article proposa que els dibuixos són de la mà de Josep Pijoan i que foren realitzats a finals del 1903 o principis del 1904 en un exemplar que, en tornar del seu viatge d’aprenentatge a Itàlia, Pijoan regalà a Joan Maragall. L'article proposa també una identificació dels temes representats i acaba amb la referència a uns altres croquis que Pijoan realitzà per al projecte de la tomba de Joan Maragall i que inclogué en una carta a Clara Noble.

S’exposa en aquestes notes la gènesi de la sardana L’Empordà, amb lletra de Joan Maragall i música d’Enric Morera, a través d’un manuscrit autògraf de Maragall adreçat a Morera –darrerament adquirit per la Biblioteca de Catalunya– i de correspondència conservada a l’Arxiu Joan Maragall. La col·laboració entre poeta i músic, que s’eixampla a d’altres obres, permet d’entreveure com s’esdevé el procés de creació –literària i musical– dels dos autors.

Atti della giornata di studi, Isernia, 9 maggio 2008.

Oggetto dell'intervento sono le lettere cancelleresche italiane tra XIII e XVI secolo (scritte da cancellieri, ambasciatori, ufficiali). Vengono identificate e illustrate in 16 tavole i caratteri fondamentali di questa specifica tipologia di documento epistolare, di cui si indagano le origini. La forma materiale della lettera chiusa nacque nell’alto Medioevo, a imitazione della documentazione pubblica; l’anteposizione del destinatario, differenza fondamentale rispetto alle lettere antiche, è presente già nei primi esemplari pervenutici; i caratteri della lettera cancelleresca comparvero, separatamente e variamente, a partire dal XIII secolo; si standardizzarono, in un modello di lunga durata, tra fine Trecento e metà Quattrocento. In conclusione una lettera autografa di Diomede Carafa al duca Francesco Sforza (25 agosto 1459) viene confrontata con una lettera cancelleresca sullo stesso argomento, allo scopo di evidenziare le peculiarità della scrittura di Carafa rispetto alla prassi cancelleresca e di riflettere sulla necessità di non prescindere mai, nello studio delle forme di comunicazione, da un’accurata contestualizzazione storica.

Conclusioni agli atti della giornata di studi, Isernia, 9 maggio 2008.